Informació Nutricional Obligatòria

La informació nutricional enriqueix el teu producte alimentari

Actualment la qualitat dels productes tan a nivell d’elaboració com a nivell de consum, té molta importància.

Som el que mengem i l’únic llenguatge entre el productor i el consumidor és l’etiquetatge dels mateixos, o sigui la seva informació nutricional.

El Reglament UE 1169/2011, que fa referència a la informació alimentària facilitada al consumidor es ve aplicant des de el 13 de desembre de 2014, però és a partir del 13 de desembre de 2016 que serà obligatòria la informació nutricional que tot seguint us mostrem:

  • NUTRIENTS per 100g/100ml
    Valor energètic
    Greixos
    Àcids grassos saturats
    Hidrats de carboni
    Sucres
    Fibra alimentaria
    Proteïnes
    Sal

Quedaran exempts d’aquesta obligació els productes que només contenen un ingredient: plantes aromàtiques, sal, vinagre, begudes alcohòliques de més d’ 1,2% en volum d’alcohol, aliments no envasats i additius alimentaris.

Etiquetado nutricional ejemplo

Logo QuimlabEl laboratori Quimlab els ofereix la possibilitat de contractar els serveis d’anàlisis nutricionals per l’etiquetatge dels vostres productes alimentaris.

Etiquetat amb: , ,

Desinfecció d’aigües de consum

És conegut per tothom que l’aigua és portadora de moltes malalties infeccioses amb graus diversos de gravetat. Per tant, cal utilitzar sempre procediments de desinfecció per prevenir malalties de transmissió hídrica i per garantir-ne sanitàriament el consum d’aquest bé tan preuat.

El procediment més utilitzat per desinfectar l’aigua és la cloració mitjançant solucions d’hipoclorit sòdic.

Des del laboratori volem donar un seguit de pautes / recomanacions sobre com desinfectar l’aigua mitjançant l’aplicació de l’hipoclorit sòdic.

Hipoclorit sòdic, solució aquosa que s’obté després de la reacció del clor pur amb hidròxid sòdic. L’hipoclorit, pot presentar diferents concentracions de clor actiu per litre d’aigua, n’hi ha que poden arribar als 180 grams de clor actiu per litre. Les que contenen entre 35 i 100 grams es coneixen comunament com lleixiui solen ser destinades a ús domèstic. Totes les solucions d’hipoclorit sòdic són oxidants molt potents i inestables, presenten gran inestabilitat a pH major de 8 i presenten el seu màxim poder desinfectant a pH entre 7 i 7,9. El clor actiu es perd a mesura que passa el temps, a més influeixen diferents factors com ara la temperatura, la llum, etc.

Les dissolucions d’hipoclorit poden ser utilitzades per a la desinfecció de l’aigua de consum humà. sempre tenint en compte que el clor en l’aigua tractada no superi els límits establerts en el RD 140/2003, de 7 de febrer, en el qual s’estableixen els criteris sanitaris de la qualitat de les aigües de consum.

Llexiu

Llexiu per desinfecció d’aigües

Si vostè utilitza lleixius per a la desinfecció, aquests han de complir uns requisits de qualitat més rigorosos que la resta. Ha de tenir en compte que en les etiquetes ha d’aparèixer tant l’aptitud per a la desinfecció d’aigües de consum com la riquesa en grams de clor actiu per litre.

La cloració de l’aigua de consum, sol fer-se de forma controlada, mitjançant un dosificador que va injectant l’hipoclorit a l’entrada d’un dipòsit del qual en coneixem la seva capacitat i el cabal d’entrada i en el qual l’aigua està un mínim de temps en contacte amb el desinfectant.

En l’aigua, el clor adquireix diferents formes, cadascuna d’elles amb un poder desinfectant diferent. Una part és consumit per la matèria orgànica que pugui tenir l’aigua i es queda en forma de clor residual combinat, cloramines o altres compostos orgànics de clor. Per tant, amb un volum d’aigua igual la quantitat de clor consumit serà diferent atenent les característiques de l’aigua que estem tractant. Una altra part del clor que afegim s’utilitza per eliminar microorganismes. I per últim, el clor que mesurem com clor lliure és aquell que encara queda en l’aigua en forma d’àcid hipoclorós o hipoclorit i que és el que realment té el poder desinfectant.

Es recomana mantenir el valor de clor lliure a la sortida del dipòsit al voltant dels 0, 5ppm i que en el punt més allunyat d’aquest el valor sigui d’un mínim de 0,2ppm de clor lliure.

 El consum d’aigües de qualitat dubtosa és causa directa de moltes malalties. Les característiques fisicoquímiques així com l’existència de microorganismes patògens en aigües que es consumeixen habitualment poden portar greus repercussions a la salut i sobretot cal tenir molta precaució amb els nens.

Logo QuimlabDes del laboratori recomanem que si l’aigua que vostè consumeix no compleix amb els requisits sanitaris que se’ls exigeixen a les aigües de consum humà, es posi en mans de professionals que li puguin ajudar fent una caracterització de la seva aigua i indicant-li com dur a terme un control de desinfecció amb garanties sanitàries.

 

Etiquetat amb: , ,

Contaminants emergents a l’aigua

Nous contaminants que requereixen noves tècniques de depuració

La manca de recursos hídrics ens obliga a fer un bon ús i reciclatge d’ells. La pregunta és, ho estem fent?

Pel que fa a l’ús podríem dir que en els últims anys la societat ha pres una major consciència del bé tan valuós que és l’aigua, però encara molt lluny de fer un ús racional i sostenible d’ella.

Si és cert, que en part, molts d’aquests recursos són renovables. Però la pregunta és, els tornem al cicle en les mateixes condicions en què els havíem pres? És suficient el tractament de les aigües residuals que venim fent des de fa unes dues dècades? La resposta potser sigui no.

LES ACTUALS PLANTES DEPURADORES NO ELIMINEN EFICAÇMENT TOTS ELS CONTAMINANTS

Les plantes de tractament d’aigües residuals (EDAR) a Espanya solen presentar pretractament, tractament primari i tractament secundari, però la necessitat de poder reutilitzar aquestes aigües depurades ens obliga a aplicar un tercer tractament per tal de poder eliminar compostos tòxics difícilment biodegradables que cada vegada es troben més presents en les nostres aigües. La normativa que afecta la depuració de les aigües és cada vegada més exigent però avancen molt més de pressa els contaminants (antibiòtics, drogues d’abús, productes d’higiene personal, retardants de flama, nanomaterials ….) que donen lloc a nous contaminants emergents que els mètodes que disposem per tal d’eliminar-los i transformar-los abans de ser revertits de nou al medi ambient, amb l’agreujant que un cop allà desconeixem el seu comportament.

Una gran quantitat de contaminants si es troben legislats a la Directiva Marc de l’Aigua però molts altres la legislació encara no els recull. Per tant, les depuradores compleixen amb el que els demana la legislació. Però, ¿I què passa amb aquests contaminants, la majoria d’ells orgànics, que afecten el sistema endocrí i que la seva principal font d’entrada al medi ambient són les aigües residuals?

La ciència, coneixedora d’aquesta problemàtica, està ja desenvolupant mètodes analítics d’alta sensibilitat capaços de determinar i quantificar aquests contaminants que es troben en concentracions molt baixes, així com mètodes biotecnològics i processos de d’oxidació avançada (POA’s) capaços de produir canvis profunds en l’estructura química d’aquestes substàncies, a fi d’eliminar la seva toxicitat i assegurar la seva biodegradabilitat, fent un seguiment dels possibles intermedis de reacció que es formen.

1ª Jornada técnica sobre procesos de oxidación

Des de QUIMLAB compromesos en assegurar la qualitat de l’aigua i assessorar els nostres clients en fer cada vegada una millor gestió dels recursos hídrics, seguim en contínua formació assistint a jornades en què experts acadèmics  en tecnologies de tractament d’aigües residuals domèstiques i industrials exposen els últims avenços en aquest camp.

Etiquetat amb: ,

Seguretat en els laboratoris químics

Partirem de l’obvietat que moltes de les substàncies i preparats que s’empren als laboratoris o plantes químiques, són, per una raó o una altra, PERILLOSOS. Per això, cal que els usuaris dels mateixos siguin coneixedors de la perillositat de cada producte que manipulen. Cal tenir en compte que encara que moltes substàncies o preparats no requereixin indicació de perillositat, no per això han de considerar-se innòcues, sobretot, si s’atén a la seva capacitat de reacció amb altres productes.

Acido NítricoPer tant, quan aquesta perillositat pot afectar a tercers que no tenen perquè ser coneixedors dels riscos que elles impliquen cal que les autoritats competents actuïn de manera responsable; a tall d’exemple podria referir a l’últim accident químic ocorregut a Igualada la setmana passada, en el qual en abocar un producte corrosiu com l’àcid nítric en un recipient de clorur fèrric  va provocar un núvol irritant que va mantenir en alerta a diverses poblacions, i al qual per part de les autoritats es va voler restar importància manifestant que es tractava simplement d’una substància irritant i d’un accident lleu.

Qualsevol ciutadà mitjançant  la xarxa pot buscar la MSDS l’àcid nítric i comprovarà que es tracta d’un producte molt corrosiu (substàncies i preparats que en contacte amb els teixits vius pot exercir sobre ells una acció destructiva).

Etiquetatge amb el codi:

  • R35 que indica que provoca cremades greus.

I els consells de prudència:

  • S23, tòxic per inhalació, no han de respirar els seus vapors. La inhalació d’aquests pot causar cremades en mucoses, tos, nàusees, marejos, mals de cap i dificultats respiratòries. Pot provocar edemes en el tracte respiratori.
  • S26, en cas de contacte amb els ulls, rentar immediata i abundantment amb aigua i havent d’acudir al seu metge a la major celeritat.
  • S36, usar indumentària adequada per a la seva manipulació.
  • S45 en cas d’accident o malestar aneu immediatament al metge.

És de gran importància, atenent a la perillositat de la substància, que els que tenim una consciència clara i real del que suposa manipular aquests productes cada dia transmetem a la població les precaucions que s’han de dur a terme en la manipulació d’aquests productes. Afortunadament no va tenir conseqüències greus, però és convenient seguir treballant perquè aquest fets no succeeixin.

Etiquetat amb:

Legionel·la

La Legionel·la, l’ enemic ocult

Tot i que la legionel·losi és una malaltia, el seu coneixement es va produir l’any 1976 i des de llavors ha estat estudiada per tal de prevenir, controlar, diagnosticar i curar els seus efectes epidemiològics, a dia d’avui seguim convivint amb notícies com les que han sortit a la llum aquesta setmana, “4 morts i més de 30 afectats per un brot de legionel·la a Sabadell”. La pregunta que ens hem de fer-nos tots aquells que d’una forma o una altra tenim responsabilitat en el control d’aquest important problema de salut pública en els nostres dies és: estem lluitant correctament contra la malaltia tant pel que fa al diagnòstic, el control i el millor coneixement dels focus ambientals ?. Doncs a la vista dels fets sembla que NO.

Legionella pneumophila és un bacteri amb estructura gramnegativa, amb una mida de 0,3-0,9 micres d’ample i 1,5-5 micres de llarg. Són mòbils a causa de un o més flagels polars o subpolars.

Muestra de Legionella

La Legionel·la, considerada un bacteri ambiental, es troba normalment de forma natural associada a ambients aquàtics (rius, llacs, etc.). Des de la seva reservori natural, el bacteri passa a colonitzar els sistemes d’abastament de les ciutats i, a través de la xarxa de distribució, s’incorpora a les instal·lacions d’aigua domèstica o altres instal·lacions que requereixen la utilització d’aigua per al seu funcionament (sistemes de refrigeració , reg, piscines, túnels de rentat, etc.). Sovint, aquestes instal·lacions tenen elements en els quals es produeix l’estancament de l’aigua i l’acumulació de productes que serveixen de substrat per al bacteri (llots, matèria orgànica, material de corrosió, amebes, altres bacteris, etc.) possibilitant la seva multiplicació fins concentracions infectives per a l’home.

Mecanismes de transmissió

La infecció es transmet a les persones per via aèria a través de la inhalació d’aerosols o gotes respirables que continguin legionel·la i també per micro aspiració d’aigua contaminada amb el bacteri. Les partícules microbianes arriben al alvèol pulmonar quedant retingudes. No es contagia de persona a persona.

Els factors de risc associats a contraure la malaltia són: l’edat avançada, el tabaquisme, la malaltia respiratòria crònica, la immuno supressió, la diabetis i la insuficiència renal entre d’altres.

Tenint en compte els mitjans a través dels quals es propaga la legionel·la, la millor forma de prevenció és l’adopció de mesures dirigides a evitar la colonització, multiplicació i dispersió de la legionel·la en les instal·lacions de la xarxa d’aigües sanitàries. Per tant un manteniment òptim seria evitar l’acumulació de materials que formin biocapa, assegurar-nos que la temperatura de l’aigua no es trobi dins de l’interval de temperatura òptim de creixement (entre 32ºC-45ºC), evitar l’estanquitat i la baixa renovació de l’aigua i utilitzar canonades de coure, acer inoxidable o materials plàstics resistents a la temperatura i al clor i no susceptibles de cedir a l’aigua substàncies químiques indesitjables.

D’acord amb el Reial Decret 865/2003, article 6, per a la prevenció de la legionel·losi: les mesures preventives es basaran en l’aplicació de dos principis fonamentals: primer, l’eliminació o reducció de zones brutes mitjançant un bon disseny i el manteniment de les instal·lacions, i segon, evitant les condicions que afavoreixen la supervivència i multiplicació de legionel·la, mitjançant el control de la temperatura de l’aigua i la desinfecció contínua de la mateixa.

Punts crítics en els circuits i equips: Instal·lacions amb risc.

  • Xarxa d’aigua freda i aigua calenta sanitària: la temperatura en el circuit d’aigua freda ha de ser inferior a 20ºC i en el d’aigua calenta no ha de ser inferior a 50ºC en el punt més llunyà del circuit. A partir del 1998 en el reglament d’Instal·lacions Tèrmiques d’Edificis s’obliga a que les temperatures d’acumulació siguin com a mínim de 55ºC.
  • Torres de refrigeració i condensadors evaporatius: evitar les incrustacions calcàries i les corrosions. Garantir l’addició d’un biocida contra la legionel·la.
  • Fonts hospitalàries: humidificadors, equips de teràpia respiratòria.
  • Instal·lacions termals: sempre que hi hagi recirculació d’aigua.
  • Banyeres d’hidromassatge i piscines d’ús col·lectiu.
  • Fonts ornamentals: que funcionin amb recirculació d’aigua.
  • Sistemes de reg per aspersió.

Prevenció i actuacions de control

Els titulars de les instal·lacions són els responsables del compliment del que es disposa en el Reial decret 865/2003 duent a terme els programes de manteniment periòdic així com les millores estructurals i funcionals de les instal·lacions i el control de la qualitat microbiològica i física-química de l’aigua, a fi de no representar cap risc per a la salut. Periòdicament han de revisar les vàlvules, canonades, aixetes, dutxes, dipòsits, etc. De la mateixa manera ha de controlar-se mitjançant les anàlisis que recull la reglamentació tècnic-sanitari que l’aigua que s’utilitza tant si procedeix de la xarxa de proveïment públic com de proveïments propis compleixi amb els criteris sanitaris per a la seva utilització.

Logo QuimlabDes del laboratori QUIMLAB es recomana que es comprovi el correcte funcionament i el bon estat de conservació i neteja dels sistemes d’aigua sanitària freda i calenta. S’ha de tenir en compte que una desinfecció no és efectiva si no s’acompanya d’una neteja exhaustiva. La cloració i la desinfecció tèrmica són els procediments més estesos en la desinfecció de les aigües. El poder desinfectant del clor radica en la seva capacitat d’oxidació. El temps d’actuació i la temperatura són dos factors importants en l’acció desinfectant que té el clor. Les instal·lacions dels circuits d’aigua calenta sanitària han de permetre arribar periòdicament a 70ºC, a fi de poder realitzar un xoc tèrmic.

Logo QuimlabQUIMLAB recomana que en aquells centres públics o privats en què hi hagi instal·lacions de risc es realitzi un mostreig de legionel·la com a mínim amb una periodicitat anual. Recordem MILLOR PREVENIR QUE CURAR.

Per més informació no dubteu en contactar amb nosaltres al  977 72 14 03

Els nostres serveis en aquesta matèria

Etiquetat amb:

Nitrats

Els nitrats: la gran problemàtica en les aigües de pou

El nitrat és una sal química derivada del nitrogen que es troba de forma natural i en baixes concentracions en l’aigua i el sòl. Els nitrats poden veure’s alterats en les aigües naturals a causa de la contaminació per compostos nitrogenats provinents d’abocaments industrials, d’aigües residuals urbanes o de residus d’explotacions ramaderes (fems i purins). Però a la nostra zona, la causa principal de contaminació dels aqüífers és l’activitat agronòmica, ja que l’ús d’adobs i fertilitzants (orgànics i inorgànics) és un fet força present. La contaminació dels aqüifers és una problemàtica molt extensa i més greu que la contaminació de les aigües superficials, ja que el sanejament d’un aqüífer és molt complicat i costós. Per tant, davant la difícil resolució del problema, el més prudent és evitar-lo posant fi a la contaminació en el seu origen i evitar així la fertilització excessiva.

Contaminació de l'aigüa

Imatge extreta de la web: biologiaygeologia.org i concretament de l’article: contaminación de las aguas subterráneas.

Respecte a la ingesta de nitrats, el principal efecte perjudicial per a la salut és la conversió del nitrat en nitrit. Tant els nitrits ingerits directament com els provinents de la reducció dels nitrats, un cop absorbits i presents a la sang són capaços de transformar l’hemoglobina en metahemoglobina i reduir així la capacitat de transportar oxigen. A més, els nitrits poden reaccionar amb amines per formar compostos nitrosos, molts d’ells cancerígens.

La pregunta que ens fem tot seguit és: quina és la ingesta diària admissible de nitrats? L’any 2004 l’OMS estableix un valor màxim orientatiu de 50 mg/l de nitrats en l’aigua de consum, valor màxim que marca el RD 140/2003 (Reial decret en el qual s’estableixen els criteris sanitaris de l’aigua de consum humà). Els lactants, les dones embarassades i les persones amb hemoglobina anòmala presenten un risc important en la ingesta d’aigua amb alts continguts de nitrats.

Cal incidir en el fet que la ingesta d’aigua amb un alt contingut de nitrats per part d’animals causa els mateixos efectes adversos que en humans. Així doncs, sense perdre de vista les característiques pròpies de cada animal, el consum d’aigua amb un grau elevat de nitrats pot provocar diarrees i pot alentir el ritme de creixement.

No existeix cap inconvenient a utilitzar aigua rica en nitrats per al bany, per rentar aliments o roba, per netejar, per al reg, etc. La pràctica de bullir l’aigua no fa ni minvar ni desaparèixer la quantitat de nitrats, sinó tot el contrari, agreuja el problema, ja que l’ebullició provoca la concentració de sals dissoltes i per tant n’augmenta  el seu valor.

Els municipis són els responsables d’assegurar que l’aigua subministrada als habitants del seu àmbit territorial siga apta per al consum. Pel que fa als pous particulars, són els propietaris els que, en funció de l’ús que vulguen fer de l’aigua, han de fer les analítiques i prendre les mesures necessàries per eliminar qualsevol rastre de contaminació.

Logo QuimlabDesde QUIMLAB recomanem que es posin en contacte amb professionals, ja que no tots els aparells que hi ha al mercat estan destinats a l’eliminació dels nitrats.

Etiquetat amb:

Normativa piscines

PiscinaEls propis usuaris provoquem la contaminació de les aigües afegint milers de microorganismes en ella, així no n’hi ha prou únicament en l’ús de desinfectants, que han de reunir unes característiques determinades i han de mantenir-se sempre en una concentració permanent de desinfectant residual; serà necessari en les aigües de bany el portar a terme els controls i anàlisis adequades per tal de protegir la salut dels usuaris de possibles riscos físics, químics o microbiològics derivats de l’ús d’aquestes.

Va ser fins a l’octubre del 2013 que cada comunitat autònoma es regia acord a la seva pròpia legislació, la qual recollia les condicions higienicosanitàries que havien de complir les piscines d’ús col·lectiu.
A partir del 2013 la normativa estatal vigent en aquesta matèria és el Reial Decret 742/2013, de 27 de setembre, pel qual s’estableixen els nous criteris tècnics-sanitaris de les piscines. Aquest Reial decret té per objecte establir els criteris bàsics Tècnic-Sanitaris de la qualitat de l’aigua i l’aire de les piscines.

Com a novetat important en aquesta nova normativa és la de l’anàlisi de l’aire en llocs coberts o mixtes i en les sales tècniques, aquest no deurà ser irritant per als ulls, pell i mucoses i complir així amb els requisits que s’especifiquen, mesurant la humitat relativa, la temperatura ambient i el CO2.

Perquè puguem gaudir amb salut i seguretat d’aquests merescuts capbussades als usuaris se’ls ha d’exigir màxima higiene corporal, havent de ser informats pel personal sanitari a favor d’una educació sanitària.

Gaudiu de l’estiu !!!

Etiquetat amb:
Top

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies